|
|||||||
|
|
|
|||||
|
|
|||||||
BIBLIOTEC@ VIRTUART |
||||
|
Em va semblar que en pronunciar el seu nom se li s’enrojolava una mica el rostre i el cos se li estremia lleument. Va omplir els dos gotets de whisky i deixà un davant meu. Ella era asseguda quasi a l’altra banda del sofà. Mai no havia sigut una dona que buscara el contacte físic; potser ara el defugia i tot. D’una tauleta, agafà un potet i va traure una boleta de xocolata. Vaig veure com feia tot el ritual de cremar la marihuana, barrejar-la amb tabac ros… i a la fi l’embolcallava amb paper de fumar Smoking. Més que l’alcohol, potser més que el sexe àdhuc, Àngela gaudia amb la marihuana. Sempre havia sigut així; la feia sentir-se tranquil·la i perdre la nerviosisme de les situacions que no controlava. -Vius a soles? -li vaig llançar adonant-me que no era una bona pregunta. -Amb Àlex. Ha fet ja els quinze ans. Àlex era el seu fill. Sempre havia pensat, jo, erradament, que ella continuava enamorada del pare natural del xiquet. No era així. De fet, mai no havia conviscut amb ell després del naixement del nen. Era només una sospita paranoica meua, una gelosia que em vaig inventar i una justificació per explicar-me per què em va deixar un… mal dia. -I tu? Vaig titubejar. Podia contestar-li qualsevol cosa. Inventar Mentir. Tant se valia. -No sóc precisament feliç, encara que tinc la butxaca de l’americana folrada de diners- Àngela em mirà sorpresa-. No; no et penses que m’he passat a l’altra banda de la Llei. Ahir vaig resoldre un cas d’allò més senzill i vinc de recollir un taló més generós del que no esperava. -Algun assassinat? -Un marit que volia saber el que ja era evident, que la seua dona l’enganyava amb un altre. Ja saps que hi ha qui paga per saber això. -Em pensava que es tractava d’un assumpte criminal. Sempre anaves embolicat amb la Policia. -Ho dius pel comissari Medes? Encara ens veiem, sí. Li faig algun favor i ell a mi també. Però ja no sóc aquell detectiu que allà on anava es trobava un cadàver. Ni tan sols es pot dir que sóc un investigador en actiu. Fa temps que vaig deixar l’agència i només agafe un cas si em criden a la porta de casa -No vaig arribar a dir-li que m’havia deixat La Nacional, feia quatre anys, perquè el virus de la depressió em tocà quan ella se n’anà del meu costat. També va ser quan morí ma mare. I el cansament de veure la mort dels altres tan a prop de mi. Un munt de pèrdues-. Però, sí, anit hi hagué un assassinat. -De veres? I té alguna relació amb tu? Vull dir, professionalment. -No vaig poder fer-hi res. No m’ho esperava. Li van pegar un tret a una pianista d’un club on vaig algunes nits a escoltar jazz. El tret no anava dirigit a ella. Va ser una errada, una víctima errada. I la vaig veure morir davant meu. Quasi als meus braços. -Anaves al club de jazz per la pianista? Era la teua xica? -No, res d’això. En realitat anava perquè m’agrada la cantant. I el jazz. La cantant supose que també és una dona errada, per a mi. Totes són les dones errades, les dones de ma vida. -Ho dius per mi? No li vaig dir que, en el nostre cas, era jo qui havia sigut un home errat per a ella. Vaig empassar-me un segon got de whisky que m’havia posat Àngela d’un glop i em vaig alçar. -He d’anar-me’n. -Te’n vas? -va fer, semblant decebuda. -He d’anar a la comissaria -vaig mentir. M’acompanyà a la porta. Ens vam quedar mirant-nos als ulls. No hauria estat mala idea besar-la, o si més no dir-li que tornaria per allí un altre dia. Em vaig passar la mà per la galta. No m’havia afaitat des del matí. A penes havia menjat i duia massa whisky que no era de la meua marca al cos. Em vaig girar i vaig enfilar les escales per baixar alhora que sentia una punxada a l’úlcera. Al cap, em sonava la música que havia escoltat al Cafè Ràdio City. No era Ben Webster, sinó Lester Young, també al saxo tenor. I el tema era Lover Come Back To Me. Fi © Josep Lluís Seguí
|
