|
|||||||
|
|
|
|||||
|
|
|||||||
BIBLIOTEC@ VIRTUART |
||||
| No anava a ser una bona idea d’acostar-me on sabia que vivia encara Àngela. No acostume d’escometre les idees bones que se m’acudeixen, si arriben; més aviat les que no són tan bones. Àngela vivia a una zona relativament nova, que es trobava envoltada per diverses avingudes, entre les quals on hi era el Cafè Ràdio City. Prop de la seua illeta de cases hi havia un jardí públic. Duia uns pantalons vaquers i una samarreta roja que li coneixia de sempre, amb la marca coca-cola desllavassada pel pas del temps, o deixem-ho que a causa de les successives rentades. Subjectava, amb tensió, una corretja que acabava en un gosat menut, inquiet i que no cessava de lladrar. Potser m’havia olorat, el gos. Se m’acudí pensar -una altra mala pensada- que si m’acostava a ella anava a trobar-me la mateixa Àngela de sempre. No vaig anar errat, però. Físicament es podia dir que era la mateixa que havia conegut sis anys enrere. La cambrera tímida, rossa, fugissera a la mirada, que vaig veure el primer dia que vaig entrar al Cafè Ràdio City? No. La dona que vaig estimar durant cinc anys bé que ella mai no em va dir que m’estimava. Un any vivint si fa no fa a la mateixa casa, la meua, amb breus estades a la seua i quatre des que un dia vaig arribar a casa i em va dir que no volia continuar la relació d’aquella manera, que se’n tornava a casa seua. Tenia la maleta feta i era clar que no havia sigut pensat i fet. Àngela s’ho pensava tot molt; fins i tot escrivia en un paper allò que volia fer amb la seua lletra desigual, insegura, plena de tatxades. Em vaig deixar caure al sofà, jo, i la vaig veure anar-se’n. Tampoc no havia sigut un dia massa bo, a La Nacional, on jo encara hi treballava; tot just m’havia passat la vesprada guaitant per la finestra i veient com queia la pluja. Curiosament, en arribar a casa i trobar-me amb la definitivament fugissera Àngela, havia deixat de ploure. Ironies de l’oratge més que del temps. No es va sentir sorpresa, Àngela, quan em va veure, al jardí. I n’hi havia passat, de temps. Tot just va dir: -No tinc res d’alcohol, però si vols pujar… -féu Àngela alhora que, estirant del malhumorat gos, feia acció d’anar cap a sa casa. No vaig pensar que Àngela havia deixat de beure. No tindria cap beguda a casa perquè ella no acostumava a tenir mai res de beure ni de menjar, no gaire. Sempre havia begut cervesa, whisky, rom o qualsevol cosa que beguera qui era amb ella, igual que quan vivia amb mi. Sa casa, però, no era un lloc per a trobar res així. Era una dona de bar, tan pel que feia al treball com per les seus habituds. El poc que menjava cada dia se’l feia també a un bar. I sa casa… Vaig pensar que me la trobaria com sempre, com era ella, la mateixa Àngela. A les prestatgeries de la sala continuaven acumulant-les objectes. Llibres esotèrics, figuretes que igual podien ser regal d’algú com tretes al costat d’un contenidor del fem… Espills, fotografies… Em vaig preguntar si entre les fotos hi hauria les que en ocasions ens havien fet ella i jo. Vaig seure al mateix sofà de sempre. Ella va seure al meu costat. S’alçà de seguida. -Potser em quede una mica de Cutty Sark. Va desaparèixer en direcció a la cuina. Em vaig relaxar al sofà i vaig guaitar la terrassa. Continuava plena de macetes amb tota classe de plantes, algunes com l’alfàbega, l’herbasana, i també marihuana. De banda a banda de les parets de la terrassa, als fils d’estendre, hi havia llençols, uns pantalons vaquers i roba interior. La roba interior d’Àngela, sempre de color blanc. Àngela tornà a la sala amb una ampolla de Johnny Walker quasi buida i un parell de gots menudets. -No tinc gel. -Mai no prenc el whisky amb gel, Àngela.
|
