Per què toqueu el saxo?

Josep Lluís Seguí

Resoldre un cas criminal, encara que haja sigut allò que es diu un èxit professional, que així ho diria l’Enric Ricó, el meu amic i tanmateix ric i famós escriptor; encara que pugues fer-li un senyal a la culata de la teua oblidada pistola de detectiu privat amb poca feina, bé que tingues a la butxaca un taló al portador amb una generosa xifra, no sempre et fa sentir-te un home feliç, ni tan sols estàs massa segur de pertànyer a aquesta espècie: els homes professionals i satisfets que acaben la jornada laboral i es prenen uns whiskys amb molt de gel en el Cafè Ràdio City o van a fer-se un bany d’escuma amb una dubtosa tailandesa al Manila Club.

El Cafè Ràdio City havia canviat, bé que continuava sent idèntic llevat del model de telèfon públic, o era jo mateix qui havia canviat per manca d’habitud d’entrar al bar on un dia vaig trobar Àngela, que hi feia de cambrera.

Ni la cambrera que feia el torn de vesprada em coneixia ni semblà reconèixer-me l’encarregat del local. Vaig demanar un bourbon. No va ser una bona idea. Eren les quatre d'una vesprada de començaments de la tardor en la que semblava que l'estiu havia reviscolat.

Tampoc no havia perdut, jo, l'habitud de dur l'americana posada; una de les que es diuen d'entretemps però que et fan suar a l'esquena. No duia corbata, això no, ni camisa; una camiseta blanca Levi's que no sabia d'on havia sorgit i que em donava una mica l'aire d'un poli californià, prou ridícula d'altra banda. No havia sigut la meua intenció. Havia eixit de casa vestit amb allò primer que havia trobat, com d’habitud també els darrers anys. Des que no treballava a La Nacional i no tenia la mirada de Queti, secretària per a tot, per tal de dir-me que feia pena com vestia, anava del tot a la moda. La moda talicom. Tal i com t’alçaves.

Era massa prompte, també, per a un whisky de sègol sense haver menjat res al migdia. La cambrera, morena, amb unes malles negres cenyides a les seues excessives natges, em posà un Fou Roses, per acabar-ho d’apanyar; un whisky presumptament elaborat a Kentucky i que ni els americans coneixen. A la música ambient em va semblar reconèixer un tema tocat per Ben Webster, potser Stardust.

Per què tots toqueu el saxo?

Vaig recordar les paraules d’Àngela. Què podia haver-li dit jo en el nostre primer encontre perquè ella em fes aquella pregunta? Potser que hi havia uns amics que teníem -feia anys- un grup de jazz al que li vam donar el nom dels Intocablues. Qui després arribà a ser el comissari Medes i el guionista de ràdio Paco Santamaria eren els únics capaços d’arrencar notes als instruments musicals. Cap d’ells no tocava el saxo. Medes s’iniciava amb el clarinet i Paco Santamaria s’esforçava a tocar la guitarra com West Montgomery. Mai no vam tocar blues. Ni jo tampoc el saxo.

DALT

Portada - Biblioteca - Dona - Agenda - Notícies - Cinema - Ecologia - Certàmens - Exposicions - Galeria Virtual - Linkamic - Intercanvi Publicitari - Llibres - Museus - Música - Teatre -Solidaritat - Radio - Televisió - Subscripció - Chat

© Hortavirtuart 1999